Diari d’una teïnita (Cap.6)

Vaig girar la vista. Em vaig quedar observant les despulles de Ciutadans. El cor em deia que allò que estava veient era espantós, però després d’aquella explicació, se suposava que havia de sentir-me contenta.

-Se suposa que hem de sentir-nos contentes, totes les comunitats teïnites? Necessito temps per pair-ho, 16/06.

-No és això, tampoc. Ningú a la comunitat no s’alegra de la mort de milions de persones, però has d’entendre que l’espècie humana ha patit molt a causa de les ànsies de poder d’aquesta gent i dels seus avantpassats.

-Bé, i ara què? –Vaig preguntar.

…continua de:

Diari d’una teïnita (Cap.5)

 

-Ara res, 26/30, ara simplement hem de seguir gaudint de la vida sense luxes, gaudint de la vida sense efectes artificials; hem de seguir gaudint del valor de la vida real, que no és altre que el valor d’estimar-se i compartir. I seguir-ho fent sense patir per l’amenaça que algú es cregui amb el dret de sotmetre’ns perquè considera que la seva vida val més que la nostra.

Uns moments de silenci em van dur a pensar en la magnitud del moment històric. Observava l’horitzó mentre el cap em donava voltes.

– I com us ho heu fet per desactivar les fonts d’energia de la Ciutat? –Se’m va ocórrer preguntar de sobte.

– Bona pregunta, 26/30! –Em va respondre somrient. -Ha estat senzill, només requeria anys de preparació, però hi ha coses que no et podré explicar mai, i aquesta n’és una.

Es va fer el silenci de nou. Alguna llàgrima va recórrer les meves galtes. La situació em superava, semblava un conte, tot plegat. El 16/06 em va abraçar. M’hi vaig arrapar ben fort, vaig treure el cap per damunt de la seva espatlla i vaig veure com les muntanyes de Ciutadans morts es desfiguraven en passar pel prisma dels meus ulls humits. Quin contrast, tanta mort a un cantó i, tanta escalfor humana amarrada al meu cos a l’altre. Em va agafar de les galtes i amb els dos polzes em va eixugar les llàgrimes. Jo vaig fer el mateix amb els seus ulls vermells i plorosos. Ara els dos sabíem perquè mai no ens ho havíem posat fàcil.

-Vols tornar cap a la comunitat? –Em va preguntar.

-Sí, crec que sí. Massa informació de cop.

– Abans de marxar –Va afegir el 16/06 – cal que sàpigues que mai més no podràs dir «això o allò és meu», perquè així és com van començar els problemes de la humanitat. De fet, les comunitats sempre hem funcionat així, ja ho saps: les possessions mai no han significat res per nosaltres. Però ara a més a més eliminarem la paraula «meu» o «meva» quan es refereixi a possessió material. Mantenir viu aquest concepte seria un risc massa gran. Els teïnites no posseïm res, l’única cosa que és realment nostra són els nostres sentiments, la nostra vida i la nostra felicitat, que és allò que realment importa; sobre la resta, no cal que ningú s’ho apropiï, no creus? -Em va dir buscant complicitat.

-Sí, suposo que sí, suposo que només era una manera de parlar, però entenc què em vols dir.

El vaig agafar de la mà. Vam entrellaçar els dits. El cap em trontollava per tot plegat.

– Vols que anem al meu habitacle a descansar? -Li vaig dir.

-No, 26/30, no anirem al teu habitacle, anirem a l’habitacle on vius.

S’ens va escapar el riure a tots dos.