Vaig caure a terra, estava perduda, m’intentava cobrir el cap, una puntada de peu em rebentà el llavi, la boca se’m va omplir de sang, el cap em trontollava.
-Això s’acaba! -Em vaig dir.
…continua de:
Vaig obrir una parpella. No sabia quanta estona havia passat. Notava el cos abatut com si una colla d’elefants m’haguessin rebolcat per aquell descampat on ara em trobava rebregada. Em vaig incorporar, vaig escopir sang, recordava com d’intensa havia estat la sensació de temor a ser devorada en vida. Però estava sencera. Vaig mirar al meu voltant, un parell de metres enllà, vaig veure un petit sarró que duia jo, i al costat dos pinyols de préssec.
Quina barbaritat. Havien estat a punt de matar-me per agafar dos préssecs que duia al sarró, vaig pensar.
– 26/30! –Em va cridar algú.
Vaig girar el cap, adolorida. Eren nou o deu teïnites que venien a buscar-me junt amb el 1009.
– Com estàs? Què t’han fet? -Em va dir la 18/03.
«Estic viva, que ja és molt» –Vaig pensar. -Bé, bé –Vaig dir -Només volien els dos préssecs.
Entre un parell, em van agafar i vam girar cua cap a la comunitat. Bé, cap allò que en quedava, de la comunitat. Els Ciutadans no sé com s’ho havien fet, però havien enderrocat els nostres habitacles, ho havien destruït tot.
-No sabem quants Ciutadans han arribat a passar per aquí, però ben bé cinc o deu milions en tres hores -M’explicava el 1009.
-I per què no s’hi han quedat? –Vaig preguntar encuriosida.
-Sense xip, són éssers desesperats, no tenen cap motiu per viure, la majoria s’han llançat pel penya-segat, i els altres han continuat sense rumb fins que no trobin una altra comunitat teïnita.
Vam necessitar una setmana per refer els nostres habitacles. Tothom supurava felicitat. No m’acabava d’encaixar aquella reacció generalitzada, però el que sí que sentia després de tot allò que havíem viscut era una mena de sentiment d’estima al valor de la vida teïnita. Durant aquells dies de reconstrucció de la nostra comunitat vaig estar reflexionant molt.
El 16/06, que tenia contacte amb d’altres comunitats teïnites, ens va informar que li havien confirmat que la resta de Ciutadans que havien emigrat cap a altres zones també s’havien acabat llançant daltabaix de barrancs o penya-segats. Estava clar que el sistema de vida dels Ciutadans no era la perfecció de l’evolució de l’espècie humana. «Potser nosaltres, els teïnites, érem l’autèntica evolució de l’espècie humana» -Vaig pensar.
El 16/06 em va cridar.
-M’acompanyes? -Em va dir amb una tetera a la mà.
Vam anar passejant fins l’antiga teteria, des d’on es veia el penya-segat. Pel camí vam estar parlant dels darrers dies de reconstrucció d’habitacles. Vam seure en un tronc d’arbre caigut. El 16/06 va servir els tes. Des d’allà es veien els milions de cadàvers de Ciutadans que s’havien llançat desesperats. Una muntanya enorme de cossos amb cares de pànic, apilats com sacs d’arròs. L’espectacle era dantesc.
Aquella enigmàtica reunió amb el 16/06 em tenia encuriosida. Què deuria voler? «Per fi admetrem que estem fets l’un per l’altre?» -Anava pensant pel camí.
-Mai no et vaig dir res perquè no et veia convençuda –Va iniciar la conversa el 16/06. -Tu véns d’una família de Ciutadans, i les comunitats teïnites d’arreu del món sempre hem hagut d’actuar amb especial cautela amb gent com tu o el 1009 de cara a…
– Com? A què et refereixes? -Vaig interrompre’l sense entendre res.
Teteria Índia 
2 comentaris Digues la teva