Diari d’una teïnita (Cap.3)

…De sobte, vam observar atònits l’escena que estava a punt d’acabar amb el món tal i com l’havíem entès fins aleshores.

…continua de:

Diari d’una teïnita (Cap.2)

Manades infinites de Ciutadans formaven una espècie de riuada amb centenars d’afluents que avançaven amb la seva vestimenta blanca. Estaven a uns dos kilòmetres de distància però ja es podia escoltar la remor de plors, crits i gemecs de Ciutadans desesperats, menats per l’instint de supervivència en busca d’algun aliment. Els pocs teïnites que quedaven en el turó van desfilar cap al camí de l’est per atrinxerar-se al túnel amb la resta de la comunitat. Vam restar sols el 1009 i jo, els dos únics membres que proveníem de xip defectuós. Ho vam veure tot des d’aquell mirador amb vistes privilegiades. Els Ciutadans es van llançar a menjar tomàquets dels nostres camps, arrancaven les pastanagues, les patates, les cols; es desplaçaven pels horts de quatre grapes com autèntics animals famolencs. Bruts com porcs, enfonsats entre el fang, escarbaven la terra en busca de cucs i formigues que s’entaforaven a la boca sense miraments i n’escopien fils de saliva sorrenca i pedretes que havien engrapat junt amb els pobres animalons.

-Vine, 1009! hem de fer alguna cosa!
-No em fa cap gràcia, 26/30, ja saps que jo t’acompanyo fins on faci falta, però no em fa cap gràcia. Els Ciutadans ara mateix tenen actituds imprevisibles.

-Vine, coi! -vaig dir-li agafant-lo de la mà i arrencant a caminar ràpidament.

El 1009 i jo vam baixar cap a la comunitat. Els Ciutadans eren com criatures indefenses que passejaven desorientades, plorant, profundament deprimides i amb el rostre desfigurat de desesperació. Sense el xip, els seus cossos no eren capaços de generar endorfines per si mateixos i les seves cares ulleroses mostraven el profund abatiment psicològic que arrossegaven. Picaven les portes dels habitacles teïnites, les colpejaven fins que aconseguien esbotzar-les, s’empenyien els uns als altres, aixafant-se, asfixiant-se i trepitjant-se en busca d’alguna cosa susceptible de ser engolida.

De cop se’m va glaçar la sang. Un grup de tres Ciutadans avançaven cap a nosaltres. Vaig percebre odi en les seves mirades.

-1009, què esta passant? -Vaig preguntar-li amb veu tremolosa.

– No ho sé, no pinta gens bé…

Ens vam mirar, vam empassar saliva, amb la gola seca, gotes de suor a les mans, i l’alè dels Ciutadans que emanava pudor de voler arrencar-nos la carn dels braços a queixalades. Van arrencar a córrer cap a nosaltres.

Corre!!! -Vaig exclamar.

El 1009 i jo vam sortir a tota velocitat, un per cada cantó. Corria desenfrenadament, amb l’instint de supervivència activat i sense pensar en res, en res més que en la supervivència. Escoltava ràfegues de crits de Ciutadans que arrancaven a córrer també darrere meu. Les cames em gambaven com si hagués d’alçar el vol, el pànic m’ajudava a generar més adrenalina que cremava just a l’instant, accelerant encara un pèl més i esquivant la gentada que deambulava famolenca pels carrers. Vaig aconseguir sortir del gran tumult de Ciutadans, sense temps per girar-me a veure a quina distància estaven. «Vine! Vine!», em deien amb veu esguerrada. No deurien ser a més de 20 metres, necessitava desviar-me, necessitava despistar-los. De sobte vaig girar a la dreta per un carreró, vaig seguir corrents i altre cop gir a la dreta. Una Ciutadana que sortia de la cantonada em va fer trontollar, vaig recolzar la mà al terra, vaig girar el cap, i portaven pals a les mans! No entenia què volien! Un altre carreró a l’esquerra, giro, ensopego amb dos Ciutadans ajupits menjant herbes del terra, m’aixeco, genolls ensangonats. Duia el ramat de Ciutadans famèlics darrera, podia escoltar les seves peülles, cada cop més a prop, intentava analitzar l’entorn, no tenia temps de pensar en res, eren a sobre meu, vaig saltar damunt d’un mur, em faltava un altre saltiró per agafar-me a una barana, necessitava poder accedir al terrat d’un habitacle, m’agafaven del turmell! M’estiraven! Em vaig arrapar a la barana, i m’estiraven encara més! No tenia forces! Vaig sentir un cop salvatge a la cuixa, em va desestabilitzar, vaig caure de costat, repicant les costelles contra el mur, i un altre cop de pal a l’esquena. Se m’enrampà el cos sencer, m’intentava mantenir de peu, recolzada al mur, però cops de puny em sacsejaven, com un sac de boxa. Vaig caure a terra, estava perduda, m’intentava cobrir el cap, una puntada de peu em rebentà el llavi, la boca se’m va omplir de sang, el cap em trontollava.

-Això s’acaba! -Em vaig dir.

 (continuarà…)

Anuncis

2 Comments Add yours

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s