Carta a la Teteria Índia. Gràcies per tot!

‘S’acaba el 2016, s’acaba el 10è aniversari de la Teteria. 

Havies estat un “Mesón Ibérico”, però feia anys que els darrers llogaters t’havien deixat. Quan et vaig trobar se’t veia trista, buida per dins, abandonada,… Era el febrer del 2006. Et vaig mirar per primer cop, em vas obrir les portes. Recordo el raig de llum que entrava pels teus finestrals i, esmorteït pels vidres opacs, il·luminava un terra de rajoles lletges, els marcs de les portes d’alumini fred, la pols de la barra.

Crec que vaig escoltar la teva veueta que, adormida després de tants anys de no parlar amb ningú, em deia amb un xiuxiueig que no marxés, o potser va ser el grinyol d’una de les teves persianes rovellades que va baixar un centímetre. Però el cas és que et vaig imaginar neta, pintada, plena de teteres, de quadres, de fotos, d’aromes d’encens de sàndal, de racons on les parelles es declaraven el seu amor adolescent, i de famílies xerrant al voltant d’un te ensucrat. Com t’hagués agradat explicar-me que t’hi deixaries la pell, que si us plau em quedés amb tu, que tornés aviat, i que no fes com molts altres dels que mai més n’havies sabut res. Jo et vaig somriure dissimuladament i vaig marxar per parlar-ho amb calma amb la meva companya.

Al cap d’uns dies vam obrir les persianes, aquest cop amb les nostres claus. Quinze dies fent reformes, posant-ho tot potes avall, entrant i traient trastos. Com gaudies sentint les pessigolles que et fèiem amb les brotxes repintant les parets! O rascant-te amb les potes de les taules que arrossegàvem de punta a punta de la sala!

I així va començar la nostra relació. Vam anar creixent tots dos junts, amb noves idees, nous amics, equivocant-nos, aprenent, enfadant-nos i gaudint. Però al cap de dos anys, va arribar un moment en que jo vaig decidir viatjar. Sabies que ho necessitava, i em vas dir que endavant, que marxés, que fes tants viatges com volgués i tant lluny com pogués. Així que vas aguantar sense mi totes les vegades que jo m’allunyava. Mai no em vas demanar que em quedés, al contrari, m’acomiadaves amb el teu millor somriure i t’enamoraves de les noves idees que m’havien inspirat els viatges. Em vaig poder recórrer mig món gràcies a tu. Però amb el pas dels anys vas caure en la beguda, vas conviure amb festes, crits i descontrol fins que vas entrar en una mena de depressió, en una mena de cercle viciós d’on tu no aconseguies sortir-ne i jo ja no aconseguia treure’t.

Un matí, en tornar d’un dels meus viatges, em vaig asseure sol, dins teu. Et vaig observar, havien passat 8 anys, ja gairebé no ens reconeixíem. Vam estar parlant molta estona, però no trobàvem la solució. De sobte, vas deixar entrar per la finestra un raig de llum, esmorteït a través dels vidres opacs, però esperançador, tal com el dia que ens vam conèixer aquell febrer del 2006. Et vaig somriure, et vaig mirar de dalt a baix, de dreta a esquerra, vaig tocar les teves parets, et vaig olorar i em vaig tornar a enamorar de tu en aquell instant. Una descàrrega d’adrenalina em va recórrer el cos de punta a punta i em vaig aixecar. Passejava esvalotat, aturant-me per acariciar-te les taules, i és que ho havia entès tot, m’ho havies fet veure tant clar, Teteria! Calia començar de nou, calia aprofitar tot el que havíem après, conservar tot allò bo i desfer-nos d’allò dolent. No n’hi havia prou en tenir el te de fruites del bosc, calia tenir els millors tes del món, calia treballar amb els millors cafès del Planeta, calia elaborar menjars deliciosos, batuts addictius, calia adorar la nostra feina i ser uns apassionats del te, calia estar segurs de que tot allò que oferíem era el millor fruit d’hores, dies, setmanes i mesos d’exprimir-nos el cervell buscant la millor combinació, calia estar segurs de que allò que recomanàvem era el mateix que el què a nosaltres ens agradaria que ens recomanessin. I de sobte, ja han passat 10 anys.

Saps què, Teteria? T’estimo. Ja sé que no t’ho dic mai, però t’estimo, i et vull donar les gràcies per haver compartit aquests 10 anys amb mi. Per que tot i estar a l’extraradi de Barcelona, i no poder cobrar els tes a 5 euros, hem pogut sobreviure. No ens farem rics, ja ho sé. Ja ho sabem. Telefònica, Endesa, l’aigua, els permisos, els impostos, els autònoms i un llarg etcètera d’abusos legalitzats ja s’encarreguen d’exigir-nos bona part del que aconseguim amb els nostres esforços per tal d’enriquir-se ells. Però per sort, el que realment ens importa en aquesta vida, no es compra amb diners. Et vull donar les gràcies per haver fet que els problemes no siguin problemes sinó reptes, el cansament sigui sinònim de recompensa, per haver fet que el treball no siguin hores perdudes sinó una manera de viure, i per haver-me donat el privilegi de conèixer i treballar amb les dues noies que des de fa anys defensen dia a dia, amb dents i ungles, aquest projecte que afortunadament, em fan sentir que també és seu. Teteria, no sé quants anys viurem ni tu ni jo, no sé si encara aguantarem 50 anys més o si demà s’acabarà tot això, però del que n’estic segur és que ni vivint tres vides, viuria suficient per agrair-te a tu, a totes les persones que han treballat aquí, a la família, als clients que veniu cada dia, a les persones que heu vingut només un cop, als que veniu de tant en tant, als que veniu quan podeu, a les que veniu només quan hi ha terrassa, a la gent que m’heu ajudat en algun moment, a les que em seguiu per les xarxes socials, als qui m’heu donat idees i a totes les persones que estimeu la Teteria, ni vivint tres vides deia, viuria suficient per agrair-vos l’haver fet possible que, 10 anys després, encara seguim aquí.

Moltíssimes gràcies,

feliç 2017.

Roger i Teteria Índia